Núria a la Mola de Sant Honorat

Venint del nord les Moles de Sant Honorat ens mostren la seva cara més arrogant. En destaca especialment l’esperó per on transcorre la Núria, que com la proa d’un antic vaixell petrificat ens observa altiu i ens repta a que l’escalem. L’empresa resulta menys exigent del que pugui semblar a priori i només demana que entenguem la roca i la mimem, peculiar i ombrívola, però més noble del que pugui semblar a primer cop d’ull. Un cop superats els dos primers llargs, clarament més exigents, l’escalada esdevé una autèntica excursió vertical, que ens permet gaudir d’un horitzó de geologies capricioses, conreus, boscos i l’aigua de l’embassament. El premi final és arribar a l’altiplà de Sant Honorat, on les vistes s’obren 360 graus i l’ànima resta satisfeta.

Vessant nord de Sant Honorat amb la llaminera Aresta dels Joncars

Ressenya de la via

• Via: Núria
• Zona: Sant Honorat
• Dificultat: V+/Ao (MD-)
• Dificultat obligada: V/Ao
• Llargària: 215 metres
• Grau d’exposició: Baix
• Grau de compromís: Baix
• Equipament: Completament equipada amb espits. Re-equipada amb parabolts l’estiu del 2012
• Material: 14 cintes exprés
• Orientació: Nord
• Valoració:***

Aproximació:

Primers metres de la via

Hem d’anar fins a Oliana per la C-14. Un cop passem Oliana la carretera creua el Segre, tot just creuar ens desviem a l’esquerra per la LV-5118 i seguim fins que trobem un trencall a mà esquerra direcció a  ‘Hostal del Boix’. Quan ens trobem tot just a l’entrada de l’hotel hem de prendre una pista cap a la dreta, que discorre per la base de la paret del Rumbau. Hem de seguir la pista fins a l’ermita de Castell Llebre. Just sota l’ermita hi ha una esplanada per aparcar el cotxe. Seguim a peu per la pista i després d’una forta pujada ens trobarem una cadena. Seguim la pista (baixada) que NO té la cadena fins que en un revolt tancat trobem una fita i un corriol. Seguim el corriol fins que trobem una nova fita a mà esquerra. Seguim aquest nou corriol, molt poc definit i en tendència a la dreta anem trobant el camí més lògic fins arribar alpeu de l’esperó on comença la via.

Primera tirada

Veure l’aproximació de la via amb Google-Maps

L1(V+/Ao)

La via s’inicia al peu del marcat esperó. Aquesta comença amb un desplom que es supera en Ao. Un cop sobre la placa continuen uns metres no tant verticals, però poc evidents. Potser es nota que la via va ser equipada per dalt i alguna assegurança queda a contramà. Passats uns metres la via es torna a redreçar i les assegurances apareixen més juntes permetent passar en Ao si no ens hi veiem amb cor. La reunió es fa en una petita lleixa i és força còmoda, com totes les de la via. 45 metres.

Inici del L2

L2(V/Ao)

Comencem la segona tirada amb uns metres poc clars fins la segona assegurança, que queda una mica amunt, donat que podem sortir per l’esquerra o bé tirar recte. Passat aquest primer tram la via ens fa anar una mica cap a la dreta per després tornar a l’esquerra, anant a buscar un tram força vertical i que es passa bé en Ao. Un cop superat aquest tram arribem a la segona reunió. 35 metres.

L3(IV)

Inici del L3

A partir d’aquest punt la via canvia radicalment de tònica. Després de superar un curt muret vertical avancem per una sèrie de grades esglaonades que ens menen a la tercera reunió. 30 metres.

L4(III)

Aquesta tirada segueix la tònica de l’anterior, però és més fàcil si cap. Superarem uns quants ressalts i farem reunió. Tot i ser tirades molt fàcils són agradables de fer i ens permeten guanyar metres  i gaudir de l’ambient tant especial d’aquest bonic racó de l’Alt Urgell. 30 metres.

Cinquena tirada

L5(III)

Com les dos tirades anteriors, seguim progressant per l’ajagut esperó fins arribar a un bon replà, just sota el mur somital, on muntarem la reunió. 35 metres.

L6(V)

Sortim de la reunió descaradament cap a la dreta per anar a buscar el fil de l’esperó. El resseguim uns metres i progressem de nou cap a la dreta, per sota d’una llastra amb roca descomposta, però que no tocarem.

Encarant la darrera tirada

Aquest metres tenen les assegurances força juntes i es pot passar en Ao, però la roca és prou franca i la dificultat no passa de V. Un cop superat aquest tram arribem a un petit replà on hi ha una reunió que ens saltarem. Superem un darrer ressalt i arribem al cim de l’altiplà, on trobarem la darrera reunió. 40 metres.

Descens:

Des de la darrera reunió seguim un corriol cap a l’est que ens portarà fins una pista que haurem de seguir fins Castell Llebre. 2,5 kms aproximadament.

El que més m’ha agradat:

• Dos primeres tirades verticals i mantingudes.
• Millor roca del que podríem pensar a priori.
• Totes les reunions són molt còmodes.
• Ombra a partir de migdia.
• Tot i no ser una via 5 estrelles té el valor afegit de permetre’ns gaudir d’un lloc poc conegut i d’una bellesa tètrica i contundent.

El que no m’ha agradat tant:

• Alguna assegurança a contramà.

Descarregar PDF de la piada i la ressenya

Tot i que la roca en general és força acceptable i permet una progressió fluida, cal parar especial atenció a l’estat de les preses, donat que NO totes són de tot fiables.

Arreplegant els estris al cim de l’altiplà de Sant Honorat

Territori Dakota a la Roca de Sant Cugat

Arribar a la Roca de Sant Cugat, situada al cor de La Plantació, pot representar tota una aventura; aventura que acaba tant bon punt comencem la via, que peca d’un excés de ferro, miri per on es miri. Territori Dakota és un itinerari que gaudeix d’un rocam exel·lent, on hi destaca el preciós diedre del segon llarg i la magnífica placa que el segueix. Guanyarem el cim de l’agulla ràpidament i sense cap mena de patiment, fet que ens permetrà fruir d’uns moments de tranquil·litat gaudint de les privilegiades vistes que ens ofereix aquest poc freqüentat racó de Montserrat.

Bones vistes del ponent montserratí des del cim de l'agulla

Ressenya de la via

• Via: Territori Dakota
• Zona: Montserrat – La Plantació
• Dificultat: 6a (D+)
• Dificultat obligada: V
• Llargària: 100 metres
• Grau d’exposició: Baix
• Grau de compromís: Baix
• Equipament: Via molt equipada amb parabolts i alguns claus.
• Material: 11 cintes exprés.
• Orientació: Oest
• Valoració:***

Aproximació:

Na Paula al L1

Des de l’aparcament del Clot de la Mònica, prenem el corriol que puja cap a Sant Joan (marques blaves). El seguim, deixant la Pastereta enrere fins que guanyem un collet. En aquest punt prenem el corriol de l’esquerra (marques grogues i blanques). El seguim fins que un cop passat un torrent trobem unes fites a mà dreta que ens marquen un nou corriol. Seguim pel corriol que mena a una canal equipada amb esglaons metàl·lics. Un cop passada la primera secció d’esglaons prenem el camí de l’esquerra (fites) passant pel peu de via de la Infinity. Seguim remuntant per la banda esquerra de l’Agulla dels Col·leccionistes (trobarem una corda fixa) fins arribar a una clariana just davant de la vessant oest de la Roca de Sant Cugat. Aquesta és una gran rampa des d’on es veu la línia d’expansions.

Veure l’aproximació a la via amb Google-Maps

L1(V)

Inici del L2

La via s’inicia a una placa ajaguda que és va posant vertical progressivament. La primera assegurança es troba una mica amunt però no representa cap problema arribar-hi doncs el terreny és molt fàcil. Després de xapar el segon parabolt flanquejarem cap a la dreta per després seguir recte amunt. Poc a poc la placa es va redreçant, però en tot moment tindrem bon cantell. El pas clau es troba tot just abans d’entrar a la reunió, essent fàcil solucionar-ho amb una mica de peus. En tota la tirada les assegurances estan molt juntes i el grau d’exposició és pràcticament inexistent. 35 metres.

L2(V+)

Darrers metres del L2 amb l'Agulla dels Col·leccionistes al darrera

La segona tirada s’inicia amb un diedre vertical, que té una fantàstica fissura que ens hi permet encastar els dits d’una manera exel·lent. La fissura està protegida amb tres claus, però hi entrarien molt bé els tascons mitjans. La sortida del diedre és més impressionant que difícil, doncs sempre trobarem bons cantells. Un cop superat aquest pas encarem una magnífica placa vertical amb roca de primera, molt franca i divertida d’escalar. A poc a poc la tirada va perdent verticalitat fins que arribem a la segona reunió. 30 metres.

L3(6a)

Pas clau del L3

Sortim de la reunió recte amunt per una placa senzilla fins situar-nos al costat dret d’un ressalt que haurem de superar. Es tracta del pas clau del llarg i es troba molt ben protegit. Hi ha dos bolts molt seguits. Un cop xapem el segon, en contes d’anar cap amunt tirem cap a l’esquerra fent un creuament de cames. El pas és bonic i menys difícil del que sembla i si es vol es pot fer en Ao sense cap mena de problema. Un cop superat el tram ens restarà una fàcil grimpada fins al cim de l’agulla. Farem la reunió als arbres del cim. 35 metres.

Curt ràpel de descens

Descens:

Anirem a buscar una instal·lació de ràpel situada a la vessant nord. Fem un curt ràpel que ens deixa a un collet. Un cop al coll seguim un corriol poc fresat que ens deixarà a la canal on comença la via.

El que més m’ha agradat:

• Molt bonic diedre de la segona tirada, vertical i amb bona roca, que ens permet escalar-lo en tècnica de diedre o en bavaresa.
• Racó apartat, tranquil·litat assegurada.
• Bona roca a tot l’itinerari.
• Ràpida, fet que ens permet escalar més d’una via per la zona.

El que no  m’ha agradat tant:

• L’equipament m’ha semblat excessiu: al primer llarg tot el que passa de IV+ es pot fer en A0; la fissura de la segona tirada permet l’auto-assegurament a base de friends o tascons i a la darrera tirada la placa d’abans del ressalt està cosida quan a la seva esquerra hi ha una bona fissura.
• La primera reunió és molt incòmoda.

Descarregar PDF de la piada i la ressenya

Actualització (8-11-2010)

En Jose Manuel ens comenta que ha saltat el primer clau de la fissura de la segona tirada, així que serà convenient dur algun friend o tascó per protegir la sortida de la role.

Sánchez-Martínez a Diables

La Paret de Diables és un dels perfils més severs de Montserrat, adornada amb els seus desploms vermellosos característics i les seves fissures, que ens fan sentir petits i intimidats quan fixem els ulls sobre ella. La Sánchez-Martínez passa per ser una de les línies més assequibles per guanyar el cim d’aquesta immensa mole conglomerada. La via es divideix en tres parts ben diferenciades: una primera bàsicament de xemeneia que ens serveix per guanyar el cim del “Puro”, una central on travessem els sostres vermellosos i una darrera secció bàsicament plaquera que ens mena fins el cim del Serrat de les Onze. Una gran clàssica, amb quaranta anys d’història, que farà sentir-nos genial dins un món dominat pels abismes i les orenetes.

La vessant nord de Montserrat, on el massís es mostra més imponent

Ressenya de la via

• Via: Sánchez-Martínez
• Zona: Montserrat – Paret de Diables
• Dificultat: 6a/Ae (MD)
• Dificultat obligada: V/Ae
• Llargària: 290 metres de via més 40 de sortida al cim del Serrat
• Grau d’exposició: Mitjà
• Grau de compromís: Alt
• Equipament: Via semi-equipada amb material divers: parabolts, espits, burins, caps de burí i tacs.
• Material: 16 cintes exprés, joc de friends i de tascons, una plaqueta recuperable i algun cordino per si les mosques.
• Orientació: Est
• Valoració:*****

Placa del L1

Aproximació:

Des del refugi de Santa Cecília anem a buscar el camí de l’Arrel direcció al Monestir. El seguim i passem per la paret de l’Aeri, Patriarques i quan estem sota la Paret de Diables, en el punt en el que el camí s’eixampla trobarem un corriol que surt a mà dreta en direcció a la paret; aquest està una mica menjat per la vegetació. Un cop siguem al peu de la muralla flanquegem cap a l’esquerra uns metres fins trobar el peu de via, fàcilment identificable per una placa commemorativa a l’inici de l’itinerari.

Segona tirada

Veure l’aproximació a la via amb Google-Maps

L1(6a)

La via s’inicia per una placa molt ben assegurada amb parabolts però poc agradable d’escalar, amb preses un xic polides a la part inferior. Seguim per la placa fins que ens trobem a l’alçada d’un arbre, aleshores flanquegem cap a la dreta i entrem dins la canal. Aquesta és força terrosa i hem d’anar amb cura de no fer baixar res. La reunió es troba una mica més amunt a la paret de la dreta. La part de la placa, que antigament es feia en artificial es pot fer en Ao sense problemes. 35 metres.

L'Angèlica iniciant el L3

L2(IV+)

Els dos següents llargs els hem empalmat en un de sol, quedant una llarga tirada de 50 metres (crec que val la pena fer-ho ja que guanyem temps i no hi ha gaire fregament). Sortim de la reunió i aviat trobem un primer estretament, on la dificultat es troba en no quedar-te encastat. Segueix un tram fàcil per tornar a les estretors, aquest cop protegides amb alguna expansió, passarem per sota uns blocs i arribarem a una reunió que nosaltres no hem fet.

Quarta tirada

Segueix un nou tram de xemeneia, més ampla que ens deixarà sobre un fantàstic replà on muntem la segona reunió. 50 metres o si fem la reunió intermitja 35+15.

L3(V)

Ens enfilem a la placa per l’esquerra de la reunió, amb bons forats, que ens permeten atènyer una fissura horitzontal. Hem de progressar cap a la dreta en bavaresa invertida fins quan la fissura canvia de direcció i puja recta.

Inici del llarg 5

Escalem combinant bavaresa i tècnica de diedre al gust, per la fissura, que es troba protegida amb uns tacs de fusta, però que podem reforçar bé amb tascons o algun friend mitjà. Un cop s’acaba la fissura anem cap a l’esquerra i superem, ja per terreny més fàcil les darreres dificultats fins situar-nos ben bé al cim de la llastra adossada. Aquí la reunió es força còmoda i s’imposa un petit descans per beure i menjar alguna cosa abans de continuar. 30 metres.

L4(V/Ae)

Sisena reunió

Iniciem el llarg atacant una fissura ample prou vertical, però franca de preses fins que arribem a situar-nos sobre una gran llastra. Seguim a l’esquerra i ataquem una nova fissura/xemeneia que ens deixa sobre una nova llastra.

Un cop en aquest punt ve un tram en placa que es passa en artificial equipat (7a en lliure) fins poc abans de la reunió que haurem de fer una sortida en lliure fins arribar a aquesta. La reunió és troba en una petita lleixa i es força còmoda. 35 metres.

Acabant la travessa de la sisena tirada

L5(V/A1)

Ja ens trobem a la zona dels sostres, a partir d’aquest punt la retirada es presenta francament difícil. Sortim de la reunió en diagonal cap a la dreta en lliure fins que la paret obliga a fer A0. A mitja tirada i ha una sortida interessant si es vol fer en lliure, però es pot protegir bé amb un alien o tascó petit. Quan arribem al final del sostre tenim una sortida en lliure per un curt diedre fins a la reunió, aquesta és una mica incòmoda. 35 metres.

L6(V+/Ao)

L'Enric al L7

Sortim de la reunió per una placa tombada d’aspecte llis i poc engrescador, però de la qual van apareixen les preses justes per anar progressant. Seguim flanquejant just per sota la fissura en lliure difícil o bé en Ao segons el nivell. Les assegurances en aquest tram són del tot variades: claus, algun tac, burins, algun cap de burí i de tant en tant algun espit per tranquil·litzar una mica l’ànima. Si anem en artificial haurem de fer servir un burí amb la plaqueta trencada, així que no està de més dur algun cordino per si un cas.

Darrers metres del L7

Quan arribem al final del sostre tenim una bona sortida en lliure sobre  roca franca. Progressem en tècnica de diedre fins arribar a la reunió, per cert, especialment incòmoda. 40 metres.

L7(6a)

Iniciem la tirada anant a buscar una bona fissura on hi trobem un pont de roca (es pot reforçar amb algun Camalot) Seguim per la fissura uns metres fins que la via marxa cap a la placa de la dreta, aquest tram és finet, de presa roma i on cal treballar bé de peus.

L'Enric al L8

Seguim en tendència a la dreta buscant la millor opció, que no sempre és evident fins la reunió. 20 metres.

L8(6a)

Sortim de la reunió treballant de peus fins que arribem a un llavi oblic on es troba el pas clau de la tirada. Les preses son arrodonides i de nou hem de confiar en els peus per sortir airosos. Un cop superat aquest tram la via gira cap a l’esquerra, ja per terreny més franc fins a la següent reunió. 20 metres.

Novè llarg i darreres dificultats

L9(V+)

Només sortir de la reunió tenim una panxa on cal tibar de presa petita per superar el pas. Un cop superat encara trobarem algun ressalt més, però ja molt més senzills. La paret es va tombant fins que arribem a la darrera reunió, pràcticament caminant. 25 metres. Ara només resta una grimpada d’una cinquantena de metres fins al cim, que tot i ser fàcil es pot protegir amb algun tascó i alguna savina.

Descens:

Darrers metres

Des del cim del Serrat de les Onze anem en direcció sud i desgrimpem una curta placa que ens deixa al collet entre la Paret de Diables i el Cap de Mort. Baixem per un corriol per la banda dreta i anem a buscar la canal dels Avellaners, que seguirem fins arribar al camí de l’Arrel i d’allà a Santa Cecília.

El que més m’ha agradat:

• Via del tot variada, tant per la morfologia de la roca com per les tècniques d’escalada.
• Ambient de gran paret.
• Els llargs dels sostres, amb un ambient insuperable i amanits per tota una corrua d’assegurances que ens fan anar ben concentrats.

El que no m’ha agradat tant:

• La sisena reunió és especialment incòmoda.

Descarregar PDF de la piada i la ressenya

The Wall a l’Elefant

The Wall és una fantàstica via de tres tirades, mantinguda, prou vertical i sàviament equipada perquè no baixem la guàrdia durant tota l’ascensió. Les assegurances, mai suficientment aprop, ens obliguen a escalar i per tant a gaudir de la fantàstica morfologia del rocam d’aquest vessant de l’Elefant. Cantells generosos i bústies amagades repartides per aquest extraordinari mar de pedra fan d’aquesta escalada un gaudi del primer al darrer metre. Del tot recomanable per quan vulguem escalar a l’ombra.

Els Flautats, Sant Salvador al centre i la Prenyada

Ressenya de la via

• Via: The Wall
• Zona: Montserrat – Sant Benet
• Dificultat: V (MD-)
• Dificultat obligada: V
• Llargària: 130 metres
• Compromís: Baix
• Exposició: Mitjana
• Equipament: Via equipada amb parabolts
• Material: 9 cintes exprés
• Orientació: Nord-oest
• Valoració:*****

Aproximació:

Primera tirada

Sortim del Monestir i enfilem el camí del Pas dels Francesos fins arribar al Pla de Santa Anna (si volguéssim estalviar-nos aquesta part de l’aproximació podríem escalar “El Camí de l’Alsina”, que ens deixa molt aprop de la Plaça de Santa Anna), aquí ens desviem a la dreta direcció al refugi de Sant Benet.

Prenem el camí cap a l’est sortint del refugi i que passa per una mena de porta de pedra, al cap de poc el camí es bifurca i prenem el de l’esquerra (que porta a l’ermita de Sant Salvador).

Darrers metres del L1

Veurem la Trumfa a la nostra dreta. Seguirem pujant fent giragonses fins una nova bifurcació amb un corriol que es dirigeix a la Trompa de l’Elefant. El prenem i seguim cap a la canal de la dreta, que va a la Normal de la Mòmia i es troba equipada amb cordes fixes. Sortirem a un clar i seguirem, cap a l’esquerra un corriol marcat amb pintura blava. Aquest corriol ens mena a un coll. El descendim, ajudats per unes cordes fixes i anem a parar a la vessant nord de l’Elefant. Seguim resseguint el peu de la paret fins que trobem una llastra recolzada en aquesta amb una marca blava. La via comença un parell de metres a la dreta d’aquest punt. El primer parabolt es troba una mica amunt i és difícil de veure.

Sortida de la R1

Veure l’aproximació amb Google-Maps

L1(V)

Per localitzar el peu de via ens hem de fixar en una petita llastra amb una marca blava que es troba recolzada a la paret, la via comença un parell de metres a la dreta i la primera assegurança costa una mica de veure. Iniciem l’escalada recte amunt fins atènyer el primer parabolt. La distància entre peces és gran, però mai estem en una situació exposada. La paret es va redreçant de manera progressiva i quan arribem a l’alçada de la quarta expansió haurem d’anar descaradament a l’esquerra, per on segueix la via.

Bonic segon llarg

Salvarem un parell de trams molt verticals però curts, on haurem de col·locar-nos bé de peus, un cop superats arribarem a la reunió, molt còmoda. 45 metres.

L2(V)

La segona tirada és especialment bonica, un mar de còdols vertical farcit amb cantells i forats de totes les mides. Sortim de la reunió una mica cap a la dreta i de seguida recte amunt. En aquesta tirada haurem d’anar serpentejant, escollin sempre la millor presa (a vegades es fa díficil decidir-se per una de tantes i tant bones).

Darrera tirada

A mitja tirada trobarem un parell de ponts de roca; a partir d’aquest punt anirem en lleugera tendència a l’esquerra fins situar-nos sota un extraplom. La panxa té unes preses tant bones que fan que només sigui V (el pas és genial). Un cop superada la primera panxa, encara ens en quedarà una segona, més suau i arribarem a la reunió, de nou molt còmoda. 45 metres.

L3(IV)

Iniciem el llarg anant a atènyer un clau col·locat a una fissura que tenim per sobre de la reunió. Un cop xapat, superem un ressalt cap a la dreta i ens situem sobre una placa inclinada que sembla un camp de patates. Anem ara en diagonal a l’esquerra, buscant la part més aèria, però fàcil. La placa es va tombant fins que arribem a la reunió cimera. 40 metres.

Feina feta

Descens:

Des del cim anem cap al sud a buscar una estreta canal que haurem de desgrimpar. Un cop descendida, anirem buscant el camí més lògic entre les plaques inclinades fins que arribem a un corriol que ens portarà fins al refugi.

El que més m’ha agradat:

• Via vertical i mantinguda, amb un grau assequible i distància entre assegurances per donar-hi una mica més de caràcter.
• Segon llarg per emmarcar, com diu el Picazo “…Con presas tan buenas que en el segundo largo llegarán a hacernos perder el interés por los puntos de seguro”.
• Bona opció per matins calorosos.

El que no m’ha agradat tant:

• Tot i que la via va ser re-equipada no fa gaire, pràcticament totes les xapes es mouen… Una llàstima.

Potser també et pot interessar:

• Hispano-Suecia (Casanellas-Ludwing-Tudó) a l’Elefant

Descarregar PDF de la piada i la ressenya

Amistat d’estiu a la Magdalena Superior

Aquesta via ha estat des-equipada donat que trepitjava i suplantava a l’”Amistat d’Estiu” original, a més de trepitjar el darrer tram de la clàssica Mingo-Arenas. En Lete m’ha fet arribar el següent mail on explica les raons d’aquesta acció:

He estat molt de temps intentant trobar a la persona que  va re-equipar aquesta via. Segurament  degut a un mal entès per no tenir una ressenya detallada i sense mala fe va fer la línea amb espits que erròniament anomenàvem amistat d’estiu. Aquesta nova línea degut a trobar la paret neta, per una banda es devia pensar que no anava cap via per aquells panys de paret i va trepitjar dues tirades de la amistat d’estiu i d’altre banda l’últim tram de la Mingo-Arenas-Sorolla.

Os puc assegurar que no és la meva intenció crear polèmiques amb aquesta actuació. Però en tenia el deure moral d’ actuar per què aquestes dues joies  son una mostra de dues èpoques d’escalada a Montserrat i a més, sempre, s’han repetit sense que sigui cap problema per als escaladors locals. També con a una de les persones que va obrir la Amistat d’estiu tenia la necessitat de aclarir l’error.

He desmuntat tota la línea d’espits hi he elaborat una ressenya de les dues  per  aclarir dubtes i deixar clar el recorregut d’aquestes vies que he fet en diferents èpoques des de els anys setanta fins ara.

Degut a que van treure el buril del últim llarg de la Mingo Arenas Sorolla i parlant amb el company en deixat dos espits. Creiem que amb molt bon criteri ja que no hem tret la exposició i pots posar un microfriend allà a on se pitonava.  D’altre banda en cregut convenient deixar dos espits més al tercer llarg de la Amistat d’estiu perquè creient que no li treu nivell i fan una miqueta de orientació per arribar a la reunió.

Os demano disculpes per les molèsties de tot aquest enrenou ja que en sento culpable per no haver-lo aclarit abans evitant així les expectatives de una via que no havia hagut  de existir mai, gracies per la paciència i estic obert a qualsevol suggeriment.

A  l’esquerra de les concorregudes “Ignasi Jorba” i “98 Octanos” puja l’ “Amistat d’estiu” una via que res té a envejar a les seves populars veïnes. Com aquestes, gaudeix d’un rocam excel·lent i una dificultat moderada que va augmentant a mida que anem guanyant metres. La via es troba molt ben equipada però sense arribar a l’excés de les seves il·lustres companyes. En definitiva, una via ràpida i divertida per gaudir de l’excepcional roca de la Magdalena.

Ressenya de la via

• Via: Amistat d’estiu
• Zona: Montserrat – Gorros
• Dificultat: 6a (MD-)
• Dificultat obligada: V
• Llargària: 120 metres
• Grau d’exposició: Baix
• Grau de compromís: Baix
• Equipament: Equipada amb espits
• Material: 10 cintes exprés
• Orientació: Nord-est
• Valoració:***

Aproximació:

Primers metres de la via

Per arribar fins la Magdalena Superior ho podem fer amb el funicular de Sant Joan, que sortint del monestir ens deixa a l’estació superior, des d’allí només hem de prendre el camí de Sant Jeroni. Un cop ens trobem a l’alçada de l’agulla, pugem grimpant per una llengua de roca inclinada que ens deixa a una petita feixa. Des de la feixa seguim grimpant fins arribar a un llavi evident; travessem cap a l’esquerra fins trobar la reunió 0.

Veure l’aproximació a la via amb Google-Maps

L1(V)

Segona tirada

Com hem comentat a l’aproximació, la via s’inicia a un llavi característic i molt visible a la base de l’agulla. Per accedir-hi haurem de fer una grimpada de II fins localitzar la R-0.

Des de la reunió tenim una sortida força atlètica, on haurem de tibar d’un bon forat per enfilar-nos sobre l’abombament que fa el llavi. Un cop a sobre la verticalitat disminueix i davant nostre se’ns presenta una llarga tirada sobre placa inclinada molt agradable.

L2(V-)

Tercera tirada

En aquesta segona tirada haurem d’anar en lleugera tendència a l’esquerra. La paret va guanyant verticalitat progressivament i escalarem acariciant una roca de primera, on la màxima dificultat rau en decidir-nos per una presa o per una altre; fruint, en definitiva, d’una divertida tirada. 30 metres.

L3(6a)

Tirada clau. Aquí la paret es posa definitivament vertical, però els cantells continuen essent igual de generosos. Haurem d’anar xino-xano, buscant la millor opció entre tots els còdols que ens van sortint al pas.

Tercer llarg

A mitja tirada es troba la part més potent, però són pocs metres i surten molt bé per la dreta de les xapes. Un cop superat aquest tram, la paret perd una mica de verticalitat fins arribar a la reunió, que es fa en una petita però còmoda lleixa. 25 metres.

L3(V-)

Sortim de la reunió en tendència a l’esquerra sobre una placa inclinada i generosa en cantells. Al cap d’uns metres haurem d’anar cap a la dreta i creuarem una franja on les preses són més escadusseres (venim mal acostumats ), però només és qüestió de mirar-s’ho una mica i posar-se bé.

Darrers metres

Un cop superada aquesta franja ens quedaran uns darrers metres de roca molt franca fins arribar a la reunió. 30 metres.

Descens:

Dos ràpels per la cara est, un de 10 metres i un altre de 25, que ens deixaran a l’inici de la via Normal de la Magdalena. Des d’aquí hem d’anar a buscar les escales de Jacob i el camí de Sant Jeroni.

El que més m’ha agradat:

• Bona roca.
• Ràpida i divertida d’escalar.
• Ben equipada.

Un petit escurçó ens ha sortit a saludar mentre baixavem per les escales dels pobres