Normal de l’Agulla de l’Esquelet
Els germans Estorach formaren part de les primeres fornades d’escaladors que després de la guerra civil escalen de forma regular a Montserrat. Obriren vies a l’Aglà, a l’Agulla Mare o al Timbaler del Bruc entre d’altres, i seva fou la primera ascensió a l’Agulla de l’Esquelet per el que ha acabat esdevenint la via Normal. Expliquen que a l’arribar al cim hi trobaren un esquelet de colom missatger i així donaren nom al monòlit. La via Normal és curta però absolutament deliciosa i el punt més dèbil de l’Agulla, una vintena de metres prou verticals, de bon conglomerat, que val la pena resseguir algun cop, ni que sigui com a humil tribut a tota una generació de pioners.
Ressenya de la via Normal de l'Esquelet
- Via: Normal
- Zona: Montserrat – Agulles
- Dificultat: V (D)
- Dificultat obligada: V
- Llargària: 20 metres
- Grau d’exposició: Alt
- Grau de compromís: Baix
- Equipament: Via equipada
- Material: Una cinta exprés
- Orientació: Nord
- Valoració:***
Aproximació:
Hem d’anar fins al refugi Vicenç Barbé. Des d’aquí hem de prendre el camí en direcció nord que condueix fins a l’Agulla de l’Arbret. La primera Agulla que trobem a l’esquerra és l’Esquelet, fàcil d’identificar per la llastra adossada que té a la cara sud. Hem de pujar pel coll que formen l’Esquelet i la Vespa fins al coll que formen l’Esquelet i el Pingüí, on comença la via.
Aproximació a la via amb Google-Maps
Única tirada de la via
L1(V)
L’únic llarg de la via s’enfila per una llastra característica que ens mena al peu d’una bonica i vertical placa amb bones i cantelludes preses i protegida per una expansió. Un cop superat aquest bell però curt tram l’escalada esdevé una senzilla grimpada fins al cim de l’agulla. 20 metres.
Descens:
Des-grimpem uns metres per la vessant nord fins que trobem la instal·lació de ràpel.
El que més m’ha agradat:
- Curta escalada de caire històric sobre molt bona roca.
Abierto hasta el atardecer al Serrat d’en Muntaner
El vessant oest del Serrat d’en Muntaner no té un aspecte gaire engrescador, no obstant la majoria de vies que hi trobem bé valen una visita, gràcies sobretot, al bon rocam i el savoir faire dels seus aperturistes, que han sabut aprofitar al màxim les possibilitats que ofereix la paret. Abierto hasta el atardecer, posseix dos tirades prou recomanables, la primera que demana finura i col·locació i la segona amb un bonic desplom on la intuïció serà fonamental per treure’n l’entrellat. La via és molt ràpida i fàcil de combinar amb les rutes veïnes.
Ressenya de la via
- Via: Abierto hasta el atardecer
- Zona: Montserrat – Clot de la Mònica
- Dificultat: 6a (MD-)
- Dificultat obligada: V+
- Grau d’exposició: Baix
- Grau de compromís: Baix
- Equipament: Via equipada amb parabolts i algun clau
- Material: 10 cintes exprés
- Orientació: Oest
- Valoració: ***
Aproximació:
Darrers metres de la primera tirada
Entrem a Collbató pel Passeig Llonganies i girem a mà dreta pel Passatge Fumada. Seguim fins al carrer de la Muntanya (esquerra), que mena al carrer Pau Bertran. Continuem fins al final, que es converteix en una pista en bon estat. Continuem per la pista uns 900 metres i aparquem a la banda esquerra. Just davant nostre puja un camí de marques blaves que al cap d’una estona es converteix en un corriol. Seguim el corriol fins que som a l’alçada del Serrat d’en Muntaner. Trobarem un nou corriol que surt a mà esquerra que ens menarà fins al peu del Serrat. Resseguim el Serrat i l’Agulla del Frare de Baix fins que canviem de vessant. Seguim fins al peu de via.
Segon llarg un cop superat el tram de 6a
Veure l’aproximació amb Google-Maps
L1(V+)
Iniciem la via pujant a un ressalt que ens deixa directament davant un bonic mur. L’escalada és fina, de presa petita i bona col·locació, esdevenint un tram elegant i engrescador. Un cop superada aquesta secció, molt ben assegurada, el terreny tomba fins arribar a una petita panxa que es supera fàcilment i ens situa a una mena de llom que es va ajaient fins la reunió. 35 metres.
L2(6a)
Prescindible darrer llarg
Sortim de la reunió en diagonal cap a la dreta, seguint una fissura desdibuixada que ens situa sota un petit desplom. Per superar-lo haurem d’anar cap a l’esquerra fins atènyer uns bons forats a la placa de sobre que ens permetran superar-nos i situar-nos en aquesta. Un cop allí, l’escalada esdevé divertida, vertical i amb roca de la bona de la cara sud. A mida que anem guanyant metres la dificultat va minvant fins arribar a la reunió. 40 metres.
L3(IV)
Aquesta darrera tirada és perfectament prescindible. Iniciem el llarg per terreny rampós fins situar-nos davant una placa fàcil que en quatre moviments ens deixa a la darrera reunió. 20 metres.
Descens:
Rapelant per la mateixa via o bé arribant al cim del Serrat d’en Muntaner i des d’allí anant a buscar la instal·lació de “Los lunes al sol” (vessant oest) o del “Petit Guifré” (vessant est).
El que més m’ha agradat:
- Molt bona roca, excepte algun punt sobretot als trams fàcils.
- Tot i ser curta l’escalada hi és variada i divertida.
- Ràpida ideal per combinar amb alguna via veïna.
El que no m’ha agradat tant:
- Darrer llarg prescindible.
Esperó Badalona a Àger
Potser ens trobem davant la via més assequible de la zona gràcies al seu generós equipament. Com la majoria de rutes del sector, aquesta combina bones plaques verticals i inevitables feixes que trenquen la continuïtat. Destaquen per la seva bellesa el segon i el tercer llargs, amb estils d’escalada diferents però amb el denominador comú de bon rocam agraït en preses. La via es troba totalment equipada a base d’espits, així que per repetir-la només ens caldrà un bon grapat de cintes i un estrep.
Ressenya de la via
- Via: Esperó Badalona
- Zona: Àger – Cap del Ras
- Dificultat: 6a/Ae (MD-)
- Dificultat obligada V/Ae
- Llargària: 260 metres
- Grau d’exposició: Baix
- Grau de compromís: Baix
- Equipament: Via totalment equipada amb espits
- Material: 20 cintes exprés i un estrep
- Orientació: Sud
- Valoració: ***
Aproximació:
Darrers metres de la llarga primera tirada
Entrant a Àger prenem una carretera a mà esquerra que passa pel costat del cementiri (Direcció Colobor). La seguim uns quilòmetres fins que trobem una pista de terra a mà dreta que va al refugi de Colobor. La prenem i al cap de poc trobem un trencall; hem de prendre el que NO va al refugi. Seguim la pista fins a trobar-nos a l’alçada de la via. Des del cotxe l’aproximació és evident, com a referència podem agafar l’esperó característic per on va la via. Nom escrit a l’inici.
Veure l’aproximació amb Google-Maps
Agraïda segona tirada
L1(6a/A0)
La via s’inicia uns 30 metres a la dreta de la “Inversió tèrmica“. Trobarem el nom gravat a la roca. Els primers metres es resolen en A0 (6c+) per seguir per una placa vertical, molt típica de totes les vies del voltant, amb presa regletera que ens obliga a anar zig-zaguejant a la cerca del pas més lògic. Trobarem algun pas puntual una mica més difícil (V+). Quan siguem uns metres sota una savina flanquegem cap a la dreta fins una lleixa on hi ha una reunió (val la pena saltar-la).
Recuperant el L2
Seguim ara per una fissura amb un pas d’entrada que tira enrere però amb bona presa, constant durant tota la fissura. Quan aquesta s’acaba trobem la reunió a l’esquerra, molt còmoda. 50 metres.
L2(IV+)
L’escalada canvia radicalment en aquest segon llarg. Evolucionem per una fissura diedre amb molt bona roca i dificultats molt raonables, esdevenint un tram d’escalada de gran bellesa i del tot plaent.
Bona tercera tirada
Una llàstima al meu parer haver cosit la fissura essent aquesta molt bona per emplaçar-hi encastadors o friends. Un cop s’acaba la fissura trobem la segona reunió a la dreta. 40 metres.
L3(6b)
Sortim de la reunió cap a la dreta i de seguida trobem el pas més difícil del llarg (6b), molt ben protegit i que es pot passar en A0 sense problemes. Seguim cap a la dreta fins abastar el fil de l’esperó i iniciem una bonica progressió en tendència a l’esquerra, sempre amb molt cantell i passos prou atlètics.
Sostre del L4
Als darrers metres la dificultat baixa i la roca empitjora, fins arribar a una feixa on trobarem la tercera reunió. 50 metres.
L4(Ae/IV)
Pugem per una mena de rampa fins situar-nos sota un sostre. Haurem de fer tres passos d’artificial, amb una sortida en lliure prou bonica, que ens mena a una nova feixa, que creuem fins arribar a la quarta reunió. 20 metres.
L5(6a)
Sisena tirada
Iniciem la tirada per terreny rampós fins situar-nos a la bese d’un bonic mur (també molt típic de la part alta de les vies d’aquesta zona). L’escalada és mantinguda i es va tornant fina a mida que anem guanyant metres. Quan siguem a mitja tirada trobarem que hem de marxar descaradament cap a la dreta (els espits despisten bastant, perquè queden recte amunt) anant a buscar una curta fissura vertical amb molt bona presa de mans i peus, per de seguida tornar cap a la línia d’assegurances. Uns pocs metres més i arribem a una nova feixa. 50 metres.
L6(Ae/IV)
El Sr.Doria encetant el darrer llarg de la via
Ataquem un nou muret de roca exel·lent i fem una divertida i curta bavaresa que ens deixa a una nova feixa, superem uns ressalts i anem cap a l’esquerra, on trobarem una reunió intermitja que ens saltem i ataquem un darrer mur. La paret és lliça i per on van els espits ens toca fer un parell de passos d’Ae. Un metre més a l’esquerra podem pujar en lliure difícil (6b), aprofitant dos forats que ens permeten llençar-nos a una bona presa i des d’allí ja sortim fàcil cap amunt. 50 metres.
Descens:
Anem cap a la dreta fins trobar un esperó característic (fites visibles). Continuem per la feixa cap a la dreta fins anar a trobar la canal de baixada que ens acaba deixant a la pista on tenim el cotxe. 45 minuts.
El que més m’ha agradat:
- Segona tirada, plaent i sobre bon rocam.
- Tercer llarg, mantingut i atlètic.
- Totes les reunions molt còmodes.
El que no m’ha agradat tant:
- Algunes assegurances mal col·locades dificulten la progressió en lliure. Al darrer llarg si estiguessin un metre més a l’esquerra es podria fer en lliure sense el perill de picar a terra.
- Alguns espits tenen el casquet mig sortit.
Vidal-Farreny a l’Agulla de la Pera
Curt i intens itinerari amb la petja de l’escalda més clàssica i lògica. La via aprofita una magnífica i vertical fissura que ratlla mitja agulla i que ens permet evolucionar amb moviments francs i atlètics fins arribar a la delicadíssima travessa que ens mena a la primera reunió, on haurem de ser extremadament curosos amb el rocam. La segona tirada, menys exigent però bellament clàssica, aprofita un diedre de llibre per guanyar el cim d’aquesta modesta agulla que mira cap a l’extrem més oriental del Montroig. La via resta pràcticament des-equipada essent molt grans les possibilitats d’auto-assegurar-nos en tot moment.
Ressenya de la via
- Via: Vidal-Farreny
- Zona: Camarasa
- Dificultat: V+ (MD)
- Dificultat obligada: V+
- Grau d’exposició: Alt
- Grau de compromís: Mitjà
- Llargària: 65 metres
- Equipament: Via pràcticament des-equipada. La primera reunió és sobre burins i convé reforçar-la, igual que la segona, d’un sol parabolt.
- Material: Joc complert de friends i tascons. Alguna baga llarga per reforçar la role 1 amb llaçant un bloc.
- Orientació: Oest
- Valoració: ****
L'Agulla de la Pera amb l'evident fissura per on transcorre el L1
Aproximació:
Circulem per la C-13 direcció Tremp. Un cop passat el poble de Camarasa, tot just abans de creuar el riu prenem un trencall a mà dreta. Seguim per la carretera circulant pel costat del riu fins que arribem a un pont i un hangar. Deixem el vehicle allí i reculem uns 200 metres per la carretera fins que trobem un corriol que puja fent ziga-zagues cap a unes torres d’alta tensió. Des d’allí ja veurem l’agulla i arribar-hi és evident.
Veure l’aproximació amb Google-Maps
L1(V+)
Primers metres del L1
La via s’inicia al vessant sud de l’agulla (dreta) per al cap d’uns metres passar cap al vessant oest. Aquesta primera tirada és vertical, mantinguda i demana una escalada força atlètica. Ataquem directament una evident fissura que als primers metres fins i tot desploma lleugerament i seguim sense entretenir-nos gaire fins arribar a una escarpia on ens podem assegurar bé. A partir de l’escarpia derivem lleugerament cap a l’esquerra fins atènyer una nova fissura, més ampla i agraïda a l’hora d’equipar.
A la meitat de la primera tirada
Un tac de fusta de la primera ascensió ens avisa que anem per bon camí. Seguim amb uns metres d’escalada preciosa per la fissura, física i amb bona presa tota l’estona. A la part de dalt la fissura deriva cap a l’esquerra i s’estreta; és aleshores quan hem de flanquejar cap a l’esquerra per anar a buscar la primera reunió. Atenció amb el flanqueig perquè haurem de passar per una llastra molt precària, baixant una miqueta per trobar bons peus i tornant a remuntar fins la reunió, que és de tres burins bastant atrotinats. Aquesta role la podem reforçar llaçant un bloc i/o amb un friend gran. 45 metres, una escarpia.
Segona tirada
L2(V)
La segona tirada és molt més curta, però no per això menys bella. Sortim cap a la dreta a buscar un fantàstic diedre. El pas més complicat és per entrar-hi, on haurem de fer un pas d’equilibri per situar-nos al diedre. Un cop dins l’escalada esdevé de llibre, amb bona presa i dificultats raonables fins arribar al cim. Pel camí trobarem un bon clau. La reunió la muntem sobre un sol parabolt, per tant convé reforçar-la. 20 metres i un clau.
Satisfacció del cim
Descens:
Per baixar hem anar a buscar una instal·lació d’una via esportiva que puja per la cara est. Haurem de fer una desgrimpada delicada encordats per atènyer la instal·lació. Ràpel de 40 metres fins al coll entre l’agulla i la paret. D’allí anem a buscar el camí per on hem pujat.
El que més m’ha agradat:
- Primera tirada de cinc estrelles, mantinguda, atlètica i amb bons cantells tota l’estona.
- Diedre perfecte al segon llarg.
- Ombra fins a les dues de la tarda, bon destí per dies calorosos.
El que no m’ha agradat tant:
- Roca molt delicada abans d’entrar a la primera reunió. Molt de compte!!
- Primera reunió força atrotinada.
Descarregar PDF de la piada i la ressenya
Atenció amb la llastra a l’entrada de la primera reunió: MOLT PRECÀRIA!!
Aresta Sampietro a la Cara de Mico
La Cara de Mico o Agulla del Mirador es troba a un dels paratges més encantadors de Montserrat; a cavall entre els Gorros i la Plantació, aquest racó de Bellavista transmet una tranquil·litat i una calma difícils d’entendre si no ens hi em passejat mai. L’agulla, a l’ombra de la Gorra Frigia resulta una atalaia privilegiada del Sentinella, el Rave i la Campana, estrany trio d’agulles estrambòtiques. La Xavi Sampietro és una agradable passejada per l’Aresta sud-oest de la roca, completament equipada, que ens permet gaudir de l’entorn sense massa preocupacions.
La raconada esdevé un singular amfiteatre presidit pel Gorro Frigi
Ressenya de la via
- Via: Aresta Sampietro
- Zona: Montserrat – La Plantació
- Dificultat: V+/Ae (MD-)
- Dificultat obligada: V/Ae
- Llargària: 115 metres
- Equipament: Via completament equipada amb parabolts
- Material: 16 cintes exprés i un estrep
- Orientació: Sud-oest
- Valoració: **
Aproximació:
Primera tirada
Per arribar fins al vessant sud-oest de la Cara de Mico ho podem fer amb el funicular de Sant Joan, que sortint del monestir ens deixa a l’estació superior, des d’allí només hem de prendre el camí de Sant Jeroni direcció a les Gorres. Un cop haguem deixat les Gorres enrere i just abans d’arribar al mirador trobarem un corriol que baixa cap al sud fins arribar al Sentinella. Un cop a l’alçada d’aquest marxem direcció est fins situar-nos a la base de l’agulla de la Cara de Mico; anem flanquejant, superem un bloc característic i just tocant a una canal trobarem el peu de via.
Segona tirada
Veure l’aproximació a la via amb Google-Maps
L1(IV)
La via s’inicia a l’esquerra d’un diedre. Escalarem per la placa fins que el diedre s’acaba. Aleshores obliqüem a la dreta fins atènyer la primera reunió. 25 metres.
L2(III)
Escalem per una llengua rocosa que ens porta directament al peu de l’esperó característic on muntem la segona reunió. 20 metres.
Tercer llarg
L3(V+/Ae)
Ens enfilem directament a l’esperó, sobre terreny força vertical i avancem en lliure fins que la paret ens convida a passar a l’artificial. Tot i tractar-se d’un tram d’artificial equipat, l’escalada hi és prou entretinguda, ja que trobarem algun pas llarg que ens obliga a pujar a últims i demostrar les nostres dots acrobàtiques. La sortida en lliure és reeixida, amb verticalitat i bon ambient assegurat, que de seguida dóna pas a una escalada més relaxada fins arribar a la reunió. 35 metres.
L4(IV+)
Aquesta darrera tirada es desenvolupa sobre una placa inclinada amb un parell de trams més verticals, però la principal característica és l’excel·lència del rocam, aspre i cantellut, tot un luxe que val la pena degustar amb calma. 35 metres.
Darrers metres de la via
Descens:
Fem un curt ràpel per la cara nord-est fins el coll i d’allí anem a buscar el camí de Sant Jeroni.
El que més m’ha agradat:
- El tercer llarg, tot i tractar-se d’un artificial equipat, esdevé un bon terreny de joc per practicar aquesta tècnica, donat que trobarem algun pas més llarg que ens demanarà certa col·locació i equilibri.
- Darrera tirada amb un rocam excepcional.
El que no m’ha agradat tant:
- Hi ha alguns trams, on la via va força aprop de la via Terestel.
- Els dos primers llargs desmereixen una mica.
Últims comentaris