Viatge Apatxe a La Pastereta
En Joan Vidal encerta amb aquesta divertida línia de caire esportiu que busca l’espai lliure a la banda esquerra de la via El Kraken. Molt assegura, en l’única cosa que ens haurem de concentrar és en gaudir d’aquest bon pany de paret, deixant, això sí, l’exposició i el compromís a peu de via. L’orientació oest de la paret la converteixen en un bon objectiu pels matins més calorosos.
Ressenya de la via
- Via: Viatge Apatxe
- Zona: Montserrat – Clot de la Mònica
- Dificultat: 6b (MD+)
- Dificultat obligada: 6a
- Llargària: 100 metres
- Grau d’exposició: Baix
- Grau de compromís: Baix
- Equipament: Via totalment equipada amb parabolts
- Material: 11 cintes exprés
- Orientació: Oest
- Valoració: ****
Aproximació:
Primer llarg
Entrem a Collbató pel Passeig Llonganies i girem a mà dreta pel Passatge Fumada. Seguim fins al carrer de la Muntanya (esquerra), que mena al carrer Pau Bertran. Continuem fins al final, que es converteix en una pista en bon estat. Continuem per la pista uns 900 metres i aparquem a la banda dreta. Deixem el cotxe al costat de la pista i seguim el camí de marques blaves que al cap d’una estona es converteix en un corriol. Seguim el corriol fins que trobem una desviació a mà dreta que ens porta a la cara oest de La Pastereta. Flanquegem cap a l’esquerra per sota de la via Diedre Bonington. Seguim fins que trobem un trencall que puja fins al peu de via amb alguna corda fixa al tram final.
Veure l’aproximació amb Google-Maps
Segon llarg
L0(IV-)
Abans d’iniciar la via pròpiament dita haurem de grimpar una placa inclinada per atènyer la primera reunió. A meitat de camí trobarem un parabolt. 40 metres.
L1(V+)
La primera tirada és una bonica diagonal cap a l’esquerra (no sortir recte per la via El Kraken), molt ben assegurada -com tota la via- on anirem trobant tota mena de forats i relleus que fan de l’acció d’escalar una experiència del tot satisfactòria.
Tercer llarg
Potser trobem un parell de punts on la dificultat és una mica més alta, però res que no es superi amb una mica de col·locació. 30 metres i 11 parabolts.
L2(6a)
El segon llarg, tot i que curt, és preciós. Avancem per una bona placa vertical, esquitxada de foradets, on haurem de moure’ns fent ziga-zagues cercant la millor opció i on un bon treball de peus ens ajudarà força. 18 metres i 8 parabolts.
L3(V+)
El tercer llarg s’inicia amb un pas potent que ens situa sobre una bonica placa de roca genial on gaudirem d’uns metres d’escalada prou vertical abans que la paret es vagi ajaient per arribar a la reunió amb una agradable grimpada. 30 metres i 9 parabolts.
L4(6b)
Quarta tirada
Sens dubte el llarg estrella. Sortim cap a l’esquerra (no anar a la dreta pel Kraken) per encarar un fantàstic mur, a trams lleugerament desplomat. Avancem uns metres recte fins que ens decantem cap a la dreta per després tornar cap a l’esquerra, sempre anant de forat a forat en escalada atlètica més que tècnica. A l’expansió de més a la dreta val la pena posar-hi una cinta ben llarga, per estalviar-nos el fregament de les cordes. Abans d’arribar a la reunió haurem de superar una marcada panxa que esdevé el pas clau del llarg. 25 metres i 11 parabolts.
Descens:
La via és rapelable, però també podem baixar a peu, seguint la carena de la Petereta fins que anem a trobar el camí que baixa de Sant Joan. El prenem en direcció al Clot de la Mònica.
El que més m’ha agradat:
- Molt variada en passos; tots els llargs són bons.
- Mantinguda i amb un darrer llarg que et deixa els braços calents.
- Roca molt bona.
El que no m’ha agradat tant:
- Segona reunió molt incòmoda.
6 Responses to “Viatge Apatxe a La Pastereta”
Deixa un comentari
Últims comentaris
 | Xavi Díez on Aresta Brucs de l’Agulla… |
 | Martí on Aresta Brucs de l’Agulla… |
 | Aresta Brucs de l… on Aresta Brucs de l’Agulla… |
 | Aleix Plana Miquel on Anglada-Cerdà a la Boleta… |
| Diedre Cade a l… on Diedre CADE a l’Agulla d… |
Felicitats Eduard per l’escalada, per la trajectòria i per aquesta web que tantes i tantes vegades ens ha servit de guia per disfrutar d’aquesta activitat. Fa uns tres anys he tornat a sortir a escalar després de bastants anys “aturat” (potser… uns 15).
En aquest temps, l’avenç de les “tecnologies” ha suposat una gran millora en la comunicació que ens ha permès descubrir noves vies, el seu estat, aproximació…. I vosaltres sou tot un referent en quan a qualitat de les descripcions, serietat, continuitat… i deixem dir, criteri en la valoració del grau.
Repetir una via amb la vostra ressenya a la butxaca es sinònim d’èxit, de trobar el peu de via i el descens i cap sorpresa desagradable. Per tant, moltes felicitats i agraïment per ajudar-nos setmana rera setmana a gaudir de l’escalada.
M’ha semblat detectar que amb el temps heu anat valorant com a objectius atractius per vosaltres itineraris amb més grau d’exposició i compromís. Criteri respectable, per suposat, tot i que a mi, potser per l’edat, no m’atrau el fet de superar una via exposada sino una via més estètica, original, superar el grau…
Poser per això, m’ha fet pensar una mica l’expresió “…deixant, això si, l’exposició i el compromís a peu de via” que comenteu en la introducció de la via “Apatxe” al Serrat de la Pastereta”. Entenc el vostre missatge però m’ha fet reflexionar una mica.
Jo vaig començar a escalar als 13 anys (ara en tinc 51) amb botes rígides, sense boudriers, pitons i martell…. Després varem viure l’introducció de totes les millores en quan a material, des del peu de gat fins els friends, i sempre he pensat que el grau d’exposició el marca la propia morfologia de la roca i el criteri de l’escalador. Des que vaig començar a escalar, el nivell d’exposició te’l marcaves tu possant més o menys claus, bagues a sabines o ponts de roca… amb el permís de la roca, per dir-ho d’alguna manera, ja que no sempre trobaves la fisura, forat o sabina en el lloc adequat, i aprofitant el material que et trobaves possat a la paret (claus, tacs de fusta, burils…).
Personalment, en l’actualitat, penso que seguim la mateixa filosofia, es a dir, segons el criteri de l’escalador, “afegint” el material que cadascú de nosaltres creu que necessita per la seva seguretat (bagues, empotradors, camalots…) si el que existeix en la paret creu que es insuficient, i xapant el que creu necessari si pensa que ja en té prou i vol assumir més risc.
En el cas d’aquesta via, amb moltes assegurances colocades a la pared, es com si fa uns anys fessim una via on a cada metro hi mig hi haguès una sabina (o pont de roca) per encintar. El fet que hi fossin no vols dir que tothom les utilitzès. Cadascú encintaria les que vol, en aquest cas, cadascú pot xapar més o menys parabolts. Per tant, per mi… l’exposició no la deixes a peu de via, sempre la portes amb tu en funció del teu criteri, el material que portes, el teu enginy per colocar-lo, … i les posibilitat de la roca (fisures, forats, merlets) i llògicament el material existen.
Entenc perfectament el sentit de la vostra afirmació que fa referencia a que “si vols” no cal que asumeixis exposició ni risc doncs la quantitat d’assegurances existents t’ho permeten i per tant la trobo encertada, només pretenc aportar una mica de reflexió.
Salut i endavant!
Discrepo de l’amic Dani.
Una via molt assegurada mai serà exposada, independentment dels seguros que vulguis xapar. Els parabolts hi són. I la possibilitat de xapar-los, també.
Les vies tenen el seu caràcter (o la seva falta de caràcter). La “viatge apatxe” és una via esportiva tirant a llarga, molt assegurada i amb un nivell d’exposició nul. Cap problema. És el que es seu oberturista ha volgut que sigui.
Crec que els conceptes d’exposició i compromís van associats al marge d’error i a les seves conseqüències, en proporció inversa. No xapar quan tenim un parabolt als nassos pot ser una mena de divertiment, d’acord, però no una assumpció de cap compromís. Per la senzilla raó que, en aquest cas, tota decisió important per la nostra integritat física és redueix a agafar o no una altra cinta del boudrier.
(ep, i felicitats pel blog!! -amb això sí que estic d’acord amb el Dani, foteu unes ressenyes de collons- i perdoneu, eh, que ja sé que no és un fòrum, això…)
Joan
Benvolguts, primer de tot merci per dir-hi la vostra, entre línies jo hi dic la meva
i està bé que de tant en tant algú entomi el guant 
Dani, respecte al que comentes sento no estar d’acord amb tu, per mi l’exposició ve donada per la manca de possibilitats d’assegurar un pas o secció i per tant l’assumpció d’un compromís per tal de superar-ho, no ens ho fem a mida, ens ho dóna la via i el seu caràcter. Personalment gaudeixo molt més en una via amb certa exposició que amb una molt assegurada on l’únic que es busca és la superació del grau… Per mi del grau físic, perquè el mental, en bona part, el superem assumint l’exposició, vencent les nostres pors internes i concentrant-nos en l’acció de l’escalada. No obstant, també puc gaudir de vies com aquesta tot i que al final, encara que faci més grau no em satisfan de la mateixa manera.
Sort als dos i molt bones escalades… A l’ombra!
Gràcies per les vostres opinions, però em sembla que no vaig ser capaç de transmetre la reflexió que pretenia. Jo tinc clar els termes de grau d’exposició i compromís. Només volia evidenciar la importància del criteri del propi escalador com a part activa d’una escalada. Tinc clar que l’escalador no pot reduir el grau d’exposició a la seva voluntat. Es a dir, no pot aconseguir menys exposició de la que li permet la via, o el seu caràcter com diu el Joan, (quantitat d’opcions d’assegurar un pas o secció) ja siguin opcions naturals (fisures, ponts de roca, merlets) o colocats per la ma de l’home (claus, tacs de fusta, burils, espits, parabolts…). Però, permeteu-me insistir, crec que l’escalador sempre la pot augmentar. O creieu que, posant un cas extrem, un escalador que demà s’en va a fer la mateixa via “Viatge Apatxe” amb només peus de gat i la bossa de magnesi per fer-la en “solo”, no està “decidint” augmentar el grau d’exposició? (Segons el Joan… un divertiment…hehe)
Per això, seguint el mateix estil d’expresió literària que va utilitzar l’Eduard quan deia “…deixant, això sí, l’exposició i el compromís a peu de via”, jo vaig aportar:
“Per tant, per mi… l’exposició no la deixes a peu de via, sempre la portes amb tu en funció del teu criteri, el material que portes, el teu enginy per colocar-lo, … les posibilitat de la roca (fisures, forats, merlets) i lògicament el material existent”.
Jo penso que l’escalada es dels pocs esports on l’escalador té més llibertat. No hi ha normes, cadascú es el seu propi jutge i àrbitre, i sempre fa el que lliurement vol fer, des del moment d’escollir la via que vol escalar, amb qui ho vol fer, quan, amb quins estris penjats al boudrier, escalar amb una o dues cordes, passant o no pel traçat de la via, prioritzant fer la via com es va obrir o prioritzant arribar al cim com sigui, agafant-se a una presa o a un altre, fent A0 o no, posant un estrep o no, canviant a vegades d’un itinerari a un altre, …. i colocant més o menys assegurances, lògicament amb el màxim que el caràcter de la via et permet.
Amb l’afecte d’algú que no et coneix personalmet però t’admira per la trajectòria i per la tasca que setmana rera setmana portes a terme, deixa’m dir-te Eduard que entenc que obtinguis més satisfacció superant una via amb més exposició, doncs tinc clar que, en l’escalada, cadascú es marca els seus propis reptes, uns assumint més risc, d’altres intentant alliberar en lliure els trams d’artificial, per altres escalar en solitari, per d’altres en “solo”… i per alguns, com un servidor en aquest moment de la meva trajectòria, recòrrer itineraris interessants, estètics, al límit del seu grau, superant les pors internes, com tu molt bé comentes, però no per escalar amb més risc, sino per ser capaç d’escalar de primer sense tocar les cintes, lluitar a mort per no caure i fer la via tal i com s’ha obert… per mi es també un exercici mental interessant… però amb una diferència, que si la caiguda arriba, i a vegades ho fa per motius totalment aliens a les nostres habilitats/decisions/accions (et parlo per experiència), les conseqüències probablement no siguin greus.
Arriba una edat que la teva escala de valors canvia, potser valores més la vida i el mal que podries ocasionar a la teva gent, familia, amics. Jo també habia escalat itineraris a Dolomites de 700 metres sense corda i havia fet moltes escalades llarges, que avui considerariem “expo” a la paret de Catalunya, d’Aragó, al Tozal del Mallo, a Terradets… i a les principals pareds de Montserrat… Em satisfà veure com ara gent jove com tu les redescubriu, com l’Aresta Gam del Bisbe que vas resenyar fa uns dies i que jo només fa … 35 anys que la vaig fer! Ui! ara ja em sento iaio…. Bé, em consola que el passat cap de setmana em va sortir neta Viatge Apatxe, fent de primer la darrera tirada del 6b (quan una cordada de joves escaladors van abandonar a la penúltima tirada perquè en un punt els parabolts estan més separants i els hi va semblar massa “expo”).
Apa, molta sort companys! I si no hi esteu d’acord… cap problema, en aquest mon es bo aprendre a viure en desacord!
Una abraçada!!!
Benvolgut Daniel, de ben segur que sempre ens acabaríem posant d’acord, no parlem de coses tant allunyades i a la fi gaudim de les mateixes situacions i compartim dèries!
només un petit matís: és cert que gaudeixo més en vies on s’exigeix més en quant a exposició, però sempre des d’un risc ben entès, assumint-ho conscientment i des d’un punt realista. Es tracta d’arribar just allí on ja no et sents confortable sense perdre el control, arribar a aquesta subtil línia sense creuar-la, perquè és aleshores quan el risc deixa de ser ben entès i es converteix en absurd.
Enhorabona per encadenar la via, el darrer llarg demana estar en forma! I sobre això que dius dels escaladors que els va semblar expo, no creus que falla quelcom quan algú es posa a una via de 6b i abandona perquè les assegurances a la part de V estan a quatre metres de distància?
Apali! Bones escalades i a seguir gaudint!!!
Apreciat Eduard, estic totalment d’acord amb tu en que ens posariem d’acord. Sempre he intentat fer realitat la frase de Salvador Espriu: “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de compendre i estimar” (Està escrita en un monument de la nostra ciutat).
I també estic d’acord en el teu matís, només exposava que “el control total” mai el té l’escalador. Jo mateix he tingut dues caigudes per saltar un merlet o pressa que no feia cap pinta sospitosa, per sort les dues vegades anava de segon. Un bon amic es va treure l’hombro de lloc al saltar-li també un bloc… per sort, estava escalant una via del Guillem Arias que alguns defineixen com a “sobreequipada”. No vull pensar qué li podria haver passat en una via més expo.
I també estic d’acord amb tu en que, algo falla, quan algú es posa en una via de 6b i abandona en un V. Tot i que, en aquest cas concret, penso que té una certa llògica: es tractava d’una parella d’escaladors de Lleida que mai havien escalat a Montserrat i a més, pel que ens van explicar, acostumen a escalar en vies esportives o equipades amb aquest criteri. I he de reconèixer que a mi també hem va sobtar que en una via on les assegurances estan regularment colocades, inclús en altres passos de V, en aquell tram n’hi haguès una que allunyava molt més en comparació a les altres. En el meu cas em va semblar un “risc” assumible i al que anava de primer dels de Lleida, li va semblar que no.
Bé Eduard, encantat de reflexionar amb tu i molta sort amb tot el que facis.
A veure si un dia coincidim escalant una via… “amb grau d’exposició baix”,
hehe!
Sort i endavant!
(Ei! ves alternant, si us plau, vies d’exposició alt i baix per tal de complaure a tots els teus “fans”, inclosos els “veterans” como jo! hehe… )