Paul-Gustau al Ganivet de Diables
El Ganivet de Diables resta empetitit per la contundència del Serrat de les Onze. No obstant la seva aresta esmolada i la cridanera fissura en forma d’arc per on transcorre la Reina-Sànchez fan que no passi desapercebuda i li retornen la rellevància que es mereix. La Paul-Gustau, oberta l’any 1973 pels membres del GEDE Paul Callejas i Gustau Llobet, recorre l’atractiu esperó nord, enfilant-se per murs de roca prou compacte i oferint-nos la possibilitat, gràcies a una encertadíssima restauració, d’ascendir-la completament en lliure (6c) o bé optar per l’opció clàssica (V+/Ae).
Ressenya de la via
- Via: Paul-Gustau
- Zona: Montserrat – Diables
- Dificultat: V+/Ae o 6c (MD)
- Dificultat obligada: V+/Ae
- Llargària: 120 metres
- Grau d’exposició: Baix
- Grau de compromís: Baix
- Equipament: Via equipada amb parabolts, cap de burí i algun espit
- Material: 17 cintes exprés, 6 plaquetes recuperables i un Camalot C#1 pel primer llarg
- Orientació: Nord-est
- Valoració: ****
Primers metres de la via
Aproximació
Des del refugi de Santa Cecília anem a buscar el camí de l’Arrel direcció al Monestir. A l’alçada del Serrat de Patriarques ens desviem a mà esquerra per la canal dels Avellaners. Anem remuntant fins que, amb una mica d’intuïció, comencem a flanquejar cap a l’esquerra per anar a trobar la base de l’esperó nord del Ganivet. Un cop a la base seguim cap a l’esquerra i ràpidament trobem el peu de via (doble burí).
Veure l’aproximació amb Google-Maps
Segona tirada
L1(V+)
La primera tirada ens regala una preciosa escalada de finura, sobre roca molt bona i de presa petita, on l’equilibri i la col·locació prenen tot el protagonisme. Haurem d’anar fent ziga-zagues negociant amb el rocam la millor presa, que mai serà massa grossa. Després d’un primer tram vertical la dificultat minva i les assegurances desapareixen, però podrem protegir-nos convenientment amb un Camalot #1 mercès una pregona fissura. 40 metres.
Tercer llarg
L2(V)
Tot i l’aspecte del llarg des de la reunió, el cert és que ens trobem davant una altra tirada prou bonica, on el rocam continua essent franc però el tipus de presa canvia (trobarem bones nanses quan el tema es redreça). La primera assegurança es troba a certa distància, però el terreny permet evolucionar amb seguretat. 25 metres.
L3(V/Ao o 6b+)
Quarta tirada
Sortim de la reunió en direcció un sostre -per anar en lliure no sempre haurem d’anar directes a les expansions-. Superar el sostre demana un bon cop de gas; un cop a sobre seguim per terreny fàcil fins situar-nos sota un fantàstic mur, esquitxat de foradets i cantells. La placa es redreça de seguida i a la part superior desploma lleugerament, per de seguida perdre verticalitat abans d’arribar a la reunió. 30 metres.
L4(V+/Ae o 6c)
Darrer tram del Ganivet
Sortim per l’esquerra de la reunió i enfilem un mur vertical. Entrar en lliure al mur demana un pas de bloc potent i la resta del llarg de continuïtat. Si anem en artificial continuem fins sota un llavi on haurem de fer una difícil sortida en lliure per atènyer la següent expansió (possible A1 amb un friend petit). Un cop superat el pas continuem i sortim en lliure segons el nivell i les ganes. Als darrers metres la roca demana certa atenció. 25 metres.
Descens:
El Ganivet de Diables vist des del Cavall Bernat
Tot i que diuen que la via és rapelable si ens decantem per aquesta opció haurem de preveure maions i cordino. Recomanen de totes totes fer la travessa del Ganivet, per la seva bellesa i singularitat. Així doncs, remuntem pel llom del Ganivet que poc a poc es va estretint. Els darrers 50 metres transcorren per una esmolada aresta amb roca un pèl descomposta, més típica dels Pirineus que no pas de Montserrat, on ens serà impossible assegurar-nos. Avaçarem amb molta cura fins que ja a la part final des-grimpem uns metres cap al vessant est per trobar la instal·lació de ràpel. Fem un curt ràpel que ens deixa entre el Ganivet i la Paret de Diables i continuem cap a l’oest per anar a trobar la Canal dels Avellaners (des del coll flanquejar de seguida que pugueu i anar a buscar la cara est de Patriarques). Un cop a la Canal dels Avellaners seguim avall fins el camí de l’Arrel.
El que més m’ha agradat:
- Bona roca en general.
- Restauració exemplar.
- Ambient impressionant a la part final del Ganivet.
Descarregar PDF de la piada i la ressenya
Potser també et pot interessar:
Tercer aniversari del bloc: Les 10 millors d’aquest any
Seguim escalant pel plaer de fer-ho, lliurement i sense esperar guanys; només el repte que comporta, només l’alegria que procura.
Arriscar és navegar harmoniosament per sobre les onades
Com ja va sent tradició arribat aquest punt ens aturem mentre mirem enrere per fer balanç d’aquest darrer any. Aquest és el nostre ranking personal, absolutament subjectiu i sense cap mena de valor a part de ser un divertiment i una excusa per seguir parlant d’escalada.
- Esperó Màgic: Una de les millors plaques de Montserrat, verticalitat, cantell, cantell i més cantell!!! Si Se’ns fa curta la podem combinar amb la seva meravellosa veïna Cerdà-Pokorski o amb The Wall (que seria la versió light de l’Esperó).
- Integral Puerta de la Roca: 190 metres de via amb caràcter, per descobrir La Plantació més autèntica sobre una roca de somni. I si no n’heu tingut prou seguiu per la Carisma, més fàcil però igualment bonica.
- Anglada-Cerdà a la Roca de l’Ordiguer: La fàcil de l’Ordiguer, però una delícia de via si no tenim prejudicis amb la roca delicada i l’equipament auster.
- Diedre CADE a l’Agulla del Centenar: De la Nord només en volia posar una… Difícil decisió. No obstant la CADE és un gran repte, una fissura com poques hi ha a Montserrat, on deixar els punys matxucats!!
- GEDE a l’Agulla Gran del Pas del Príncep: Recollida i poc visitada l’Agulla Gran amaga una de les vies amb més solera de Montserrat, avançada a la seva època i temuda durant molt de temps… Una lliçó d’audàcia.
- Salvadó-Àlava: Bellíssima Aresta Brucs, tot un desafiament pels nostres nervis, on el cap fred és el més important. No podem deixar de recomanar la Cerdà de La Vespa, un altre exemple d’atreviment clàssic, de les mateixes característiques que la S.A. però més exposada.
- GAM a la Momieta: A vegades per curtes algunes vies passen desapercebudes. La GAM de la Momieta és una petita gran via, on la finura montserratina pren la seva màxima expressió.
- Dama de los Vientos: Tornar al Montroig sempre és un goig per l’ànima i aquesta via una gran excusa per deixar-s’hi caure. Super-equipada, només ens haurem de preocupar de fruir dels quatre elegants llargs.
- Graffiti: El Serrat dels Monjos és un bon recurs per quan baixen les temperatures, i la Graffiti una de les vies més completes de la zona. També molt recomanable la Mil·lennium, alternativa més elegant a la transitada Guateque.
- Sac de paciència: Dos tirades magnífiques sobre el millor rocam de la Pastereta. Equipada amb saviesa per no deixar-nos baixar la guàrdia. Fas 6a?
Com sempre agrair a tothom que s’ha interessat pel bloc, llegint-lo, comentant o criticant, fent que sigui quelcom dinàmic i permetent aprendre dia a dia. Ens trobem a les parets!!!
Mas-Brullet al Serrat del Moro
D’una elegància indiscutible, la Mas-Brullet, ha esdevingut amb tot mereixement una de les línies més clàssiques del Massís. Aquí la finura montserratina cedeix el pas a l’escalada més atlètica, on les fissures i els diedres prenen tot el protagonisme. A més del mitificat primer llarg, cada tirada ens regala moments inoblidables que fan d’aquesta una via obligatòria. Tot i que avui en dia és un itinerari força repetit hagueren de passar quatre anys des de la seva obertura perquè els també membres del GEDE Miquel Lusilla i Agustí Gil fessin el que seria la segona repetició, deixant-la pitonada per poder ser repetida amb més facilitat. Cal recordar també, que la primera tirada fou oberta uns dies abans de la primera ascensió per en Manel Guasch i el Jaume Mas.
Geometries impossibles al Serrat del Moro
Ressenya de la via
- Via: Mas-Brullet
- Zona: Montserrat – Serrat del Moro
- Dificultat: 6b/A1 (MD)
- Dificultat obligada: V+/A1
- Llargària: 290 metres
- Grau d’exposició: Mitjà
- Grau de compromís: Mitjà
- Equipament: Via semi-equipada amb tacs, pitons i espits. Reunions rapelables amb parabolts excepte la 4
- Material: 16 cintes exprés, joc de tascons i de friends fins al #3 de Camalot, alguna baga per savines.
Primera tirada
Aproximació:
Des de l’aparcament de Santa Cecília creuem la carretera i prenem un corriol que puja fins al GR. Prenem el GR direcció al monestir i al cap d’uns metres ens desviem per un corriol que surt a mà dreta en direcció evident cap a la paret. Després de superar uns ressalts arribarem al característic peu de via, rere el gran gendarme.
Aproximació a la via amb Google-Maps
L1(V+)
Inici del L2
Es tracta d’un dels llargs més pedigrí de Montserrat, té fama de polit i exposat, però una cosa és la fama que arrossega i una altre ben diferent el que ens trobem. El cert és que la roca està força rentada, però no dificulta en excés la progressió per aquesta extraordinària fissura, on a base d’encastaments de puny i peu, combinat amb tècnica de diedre anirem guanyant metres i gaudint de valent. A més la tirada es troba força equipada amb tacs de fusta i podrem augmentar la protecció amb algun friend del #2 i del #3 (el #4 és absolutament prescindible) o algun excèntric gran.
Placa del L3
Tot i que el llarg és mantingut anirem trobant bons resposos. Un cop acabem la fissura continuem per una curta xemeneia que ens mena al capdamunt del gendarme on fem la primera reunió, molt còmoda. 40 metres.
L2(6a)
Comencem el segon llarg enfilant-nos per una fina llastra en bavaresa que haurem de protegir. De seguida abastem una savina a la qual haurem d’enfilar-nos per poder superar una marcada panxa (hi ha un friend encastat a la fissura de la dreta que ens protegeix el pas).
Diedre del L3
Un cop superada la panxa seguim per l’esquerra de la fissura fins arribar a una nova panxa rara de superar però ben protegida amb dos claus. De nou la reunió, com en tota la via, torna a ser molt còmoda. 30 metres.
L3(6b)
El tercer llarg l’iniciem creuant en diagonal cap a la dreta una placa amb moviments de finura i equilibri molt ben protegida per dues expansions. Anem a parar a una canal terrosa que ens mena a un bonic diedre inclinat a protegir, que esdevé tot un plaer escalar. 35 metres.
Cinquena tirada
L4(IV+)
tenim un parell de passos de IV sobre placa per atènyer una vira que flanquegem caminant cap a la dreta fins arribar a una alzina on muntem la quarta reunió. 30 metres
L5(V+)
Sortim cap a l’esquerra per terreny fàcil fins uns ressalts també senzills que ens deixen al peu d’un altre bonic diedre. En aquest anirem trobant algun pitó que dona confiança. De nou els passos esdevenen elegants i espectaculars i de seguida arribem a un replà on fem la cinquena reunió. 30 metres.
Setena tirada
L6(V+)
Iniciem al llarg cap a la dreta. Ens situem davant un muret que superem ajudats per un arbre (podem protegir bé el pas amb un Camalot #0.75 a un llavi). Seguim cap a la dreta per terreny tombat i ens dirigim al peu d’un magnífic diedre, on trobarem la reunió, d’un sol parabolt, que podrem reforçar convenientment amb friends i/o tascons. 25 metres.
L7(V+)
Vuitena tirada
Sens dubte una de les tirades més boniques juntament amb la primera i la vuitena. Enfilem una sèrie de ressalts fàcils que ens deixen al peu d’una fissura. L’ataquem en bavaresa, amb passos atlètics i protegits per un espit. Un cop superat aquest tram continuem per un bonic diedre, on jugarem amb encastaments de puny i peu i tècnica de diedre. Anirem trobant algun tac molt ben posat. Quan s’acaba el diedre podem muntar reunió, però paga la pena continuar uns metres més per terreny fàcil (III amb un pas de IV) fins la següent reunió, tot just al peu de la vertical fissura del següent llarg. 50 metres.
L8(V+/A1 o 6b+)
Darrers metres de la via
Aquesta tirada és d’una plàstica sublim. Un mur totalment vertical travessat de dalt a baix per una geomètrica fissura que convida al lliure. El que no convida tant és l’estat de la majoria d’assegurances, molt malmeses i que aconsellen, si més no al primer de corda, a ser prudent i progressar en tècnica combinada. Al final del mur flanquegem cap a l’esquerra amb uns passos aeris fins arribar al balcó on muntem la penúltima reunió. 30 metres.
L9(IV)
Només ens resta superar l’esperó final. Una curta i senzilla escalada que guanya en bellesa si la fem tot just pel mateix fil i que ens deixa al final de via. 20 metres.
Descens:
Des del final de via hem d’anar a buscar un collet (sud) i des d’allí seguir un corriol cap a l’oest fins trobar la primera instal·lació de ràpel. Nosaltres amb doble corda de 60 hem rapelat fins a la R-7, de la R-7 a la R-5, de la R-5 a la R-3, de la R-3 a la R-1 i de la R-1 al terra. En total 5 ràpels.
El que més m’ha agradat:
- Escalada atlètica, sobretot de fissures, on els encastaments i la tècnica de diedre prenen el protagonisme.
- Primera tirada sensacional, que juntament amb la setena i la vuitena fan un trio per emmarcar.
El que no m’ha agradat tant:
- És una llàstima l’estat lamentable de les assegurances del setè llarg, amb expansions amb el casquet sortit, xapes malmeses, etc. És cert que es pot augmentar la protecció a discreció amb assegurances flotants, però canviar algun dels espits no estaria de més.
Potser també et pot interessar:
Normal sortint per la Cristian Gutiérrez a l’Esperó Remacha
L’Esperó Remacha és un dels panys més concorreguts de Sant Llorenç: aproximació inexistent, verticalitat i roca de primera són un bon incentiu. La ruta proposada és una combinació dels dos primers llargs de la Via Normal i el darrer de la Cristian Gutiérrez, aconseguint així un itinerari directe, mantingut i totalment equipat. La via és ràpida i esdevé un complement ideal per arrodonir la jornada en aquesta simpàtica escola de Ponent.
Ressenya de la via
- Via: Normal sortint per la Cristian Gutiérrez
- Zona: Sant Llorenç de Montgai – Esperó Remacha
- Dificultat: 6a (MD)
- Dificultat obligada: V+
- Llargària: 90 metres
- Grau d’exposició: Baix
- Grau de compromís: Baix
- Equipament: Via totalment equipada amb parabolts
- Material: 12 cintes exprés
- Orientació: Sud
- Valoració ***
Primera tirada
Aproximació:
Aparquem el vehicle tot just davant l’Esperó. Pugem per uns esgraons metàl·lics i ens situem a peu de via, en front la làpida.
L1(IV)
La via s’inicia tot just sobre la làpida commemorativa. Llarg prou vertical i amb unes preses tremendes, per xalar de valent.
Inici del L2
Als poc metres veurem una línia de parabolts que marxa cap a l’esquerra (Songoku-Krilin), nosaltres hem de seguir en lleugera tendència a la dreta. Abans d’arribar a la reunió en trobarem una de claus que hem d’ignorar, seguim uns metres i a l’altre banda d’una llastra trobarem la nostra. 30 metres.
L2(6a)
Tirada bonica i vertical, molt ben protegida amb expansions i sempre amb molt bon cantell.
Final del L2
L’escalada esdevé atlètica i divertida. El tram clau el trobem a mig llarg, on hem de llegir bé els moviments sinó volem que se’ns fonguin els braços. La reunió ja la fem a la via C.G. Si volguéssim seguir per la Normal, a l’alçada de la nostra reunió hauriem de flanquejar cap a l’esquerra fins atènyer la segona role de la Normal. 25 metres.
L3(6a)
Flanquegem un metre a l’esquerra i enfilem un petit desplom amb bona presa al que segueix un tram vertical i mantingut.
Darrera tirada
Després d’uns pocs metres sortim a terreny tombat i només ens restarà superar una sèrie de ressalts per arribar a la darrera reunió. 35 metres.
Descens:
Rapelant per la via.
El que més m’ha agradat:
- Aproximació inexistent.
- Roca molt bona.
- Vertical, prou mantinguda i amb passos molt estètics.
Potser també et pot interessar:
Barriere-Alfonso a la Punta Ferrusola
El massís de Comalestorres, contrafort oriental del pic de Comaloformo, s’eleva des de la part occidental de l’embassament de Cavallers formant uns espadats característics,. Un d’aquest primers cimalls és la Punta Ferrusola, la més modesta de la carena, que esdevé però, una balconada de primer ordre sobre la presa de Cavallers. La Barriere-Alfonso ens proposa guanyar el cim d’aquesta agulla mercès a un itinerari senzill, pràcticament des-equipat i amb dues parts ben diferenciades; les primeres quatre tirades que transcorren per plaques inclinades d’escassa dificultat i poc interès, ens menen als dos darrers llargs, radicalment diferents, que guanyen verticalitat ràpidament i on l’escalada esdevé més atlètica i entretinguda.
Pujant cap a la via podrem observar la flor del Marcòlic groc (lilium pyrenaicum) una de les més vistoses del Pirineu i flor característica de la Vall de Núria
Ressenya de la via
- Via: Barriere-Alfonso
- Zona: Cavallers – Punta Ferrusola
- Dificultat: IV+ (D+)
- Dificultat obligada: IV+
- Llargària: 230 metres
- Grau d’exposició: Mitjà
- Grau de compromís: Mitjà
- Equipament: Via pràcticament des-equipada. La segona reunió la muntem en un arbre i la quarta aprofitant un bloc i friends.
- Material: 8 cintes exprés, bagues per arbres, un joc de tascons i algun friend mitjà
- Orientació: Est i nord
- Valoració: **
Inici del L2
Aproximació:
Creuem la presa i prenem el camí que puja cap a Comalestorres. Al cap d’una estona trobarem una tartera, el camí segueix cap a la dreta, aleshores ens desviem cap a l’esquerra (fita) creuant la tartera i remuntant-la per l’altra banda. Seguim descrivint una llarga diagonal cap a l’esquerra fins arribar a la base d’una canal; flanquegem a l’esquerra fins situar-nos al peu de via, a l’esquerra d’una fissura molt ampla.
Tercera tirada
L1(IV-)
Tirada força indefinida on grimpem per unes plaques inclinades. Prenem com a referència dos pins secs a on es troba la primera reunió i evolucionem pel terreny més lògic. Pel camí ens podrem anar assegurant en alguns arbres. La reunió és de dos espits, no confondre amb una altre que hi ha més a l’esquerra. 50 metres.
L2(IV+)
Quart llarg
Superem un sostret per l’esquerra servint-nos d’una bona fissura i continuem per plaques tombades. A mig llarg trobarem un espit que protegeix el tram clau del llarg, un curt pas d’adherència. Superem uns ressalts i muntem la reunió en un pi. 55 metres.
L3(II)
Tirada de transició. Creuem un prat i superem un ressalts que ens deixen a la tercera reunió (dos espits). 30 metres.
Bonic L5
L4(IV)
Sortim cap a l’esquerra i superem un curt mur amb molta presa. Seguim en tendència a l’esquerra fins atènyer un esperó que ens mena a un replà on es pot muntar la reunió en un pi. Val la pena però seguir uns metres i anar cap a la canal de la dreta on trobarem una instal·lació de ràpel i des d’on assegurarem millor al company en el següent llarg. 40 metres.
L5(IV+)
Cinquena tirada
En aquest punt el carècter de la via canvia radicalment. Anem a buscar una fissura molt evident que puja pel vessant nord de l’agulla i que amb passos atlètics ens deixa sobre una estreta vira. Flanquegem uns metres a la dreta i pugem sobre una placa inclinada on trobarem un parabolt. Seguim en tendència a la dreta per anar a buscar de nou el vessant nord i ascendim per una mena de canal/diedre que ens deixa sobre un bon replà. Muntem la reunió aprofitant un bloc encastat i els friends. 45 metres.
Fissura ampla del L6
L6(IV+)
Ens elevem per una fissura ampla, força vertical on s’imposa l’off-widht. Trobarem un ball nut abandonat que ens servirà per assegurar-nos. De seguida però, la xemeneia s’acaba i sortim en grimpada fàcil fins al cim de l’agulla, on trobem la darrera reunió. 15 metres.
Descens:
Des-grimpem cap al nord fins al coll, on trobarem una primera instal·lació de ràpel. Fem un ràpel més i quedem a un prat.
Darrers metres
Flanquegem cap al nord fins que a l’extrem del prat (just abans d’una canal) trobem una darrera instal·lació, que ens deixa al peu de l’esmentada canal. Des d’allí anem derivant en certa intuïció cap al nord fins trobar el camí de baixada de Comalestorres.
El que més m’ha agradat:
- Dos darrers llargs “disfrutons” i amb bon ambient.
- La xemeneia de la darrera tirada, llàstima que sigui tant curta.
- Bona via per iniciar-se en l’auto-protecció.
El que no m’ha agradat tant:
- Els primers quatre llargs de la via no tenen cap interès, són una excusa per accedir a les dues darreres tirades.
Últims comentaris