Los Mares del Sur al Pollegó Oest
Via de tall clàssic que s’enfila pel vessant oest del Pollegó de la Vinya Nova en busca del cridaner esperó que s’escala els dos darrers llargs i que conforma la part més interessant del recorregut. Per contra, les quatre primeres tirades tenen un interès més aviat baix, avançant per terreny poc definit, una mica vegetat i sobre roca a vegades discreta. La via roman equipada amb assegurances distants, tot i que sempre podrem col·locar alguna peça si no ens trobem prou còmodes.
Recordeu que segons l’”Acord sobre la regulació de l’escalada al Parc Natural de la muntanya de Montserrat”, en aquesta zona (B-1) resta prohibida l’escalada de l’1 de gener fins el 31 de juny.
Ressenya de la via
- Via: Los Mares del Sur
- Zona: Montserrat – Vinya Nova
- Dificultat: 6a (MD-)
- Dificultat obligada: V
- Llargària: 220 metres
- Grau d’exposició: Mitjà/alt
- Grau de compromís: Mitjà
- Equipament: Via equipada amb espits i parabolts, tot i que les assegurances allunyen
- Material: 10 cintes exprés, una baga, Camalot #3. Tricams útils
- Orientació: Oest
- Valoració: **
Aproximació:
Primer llarg
Deixarem el vehicle a l’aparcament inferior de la Vinya Nova. Des d’allí prenem un camí en direcció nord. El camí s’endinsa a un bosc fins que surt al Torrent del Pont. Avancem una mica pel torrent i al cap de poc veurem un corriol que surt a la dreta (fites i marques blanques). Seguim el corriol, que va guanyant alçada d’una manera agradable. Arribem a un trencall i enfilem direcció nord fins situar-nos a l’alçada del Pollegó oest. Prenem aleshores una canal ampla i força neta que ens deixa al peu del Pollegó passant pel peu de l’Aresta Ribas.
Segona tirada
Continuem cap amunt seguint un corriol poc marcat que voreja el vessant oest del Pollegó fins que arribem a una clariana on es troba el peu de via (pont de roca visible).
Veure l’aproximació amb Google-Maps
L1(6a)
La via s’inicia per una placa més aviat inclinada. Haurem d’anar a atènyer un pont de roca visible des de terra i continuar per la dreta d’una fissura bastant herbada fins situar-nos sota una panxeta molt assegurada que superem amb bon cantell i que ens mena a la primera reunió. 40 metres, 5 expansions i un pont de roca.
Tercer llarg
L2(IV)
Ens enfilem per una mena de curt diedre que ens deixa al peu d’una canal amb roca solta. Marxem cap a l’esquerra fins arribar sense més entrebancs a la segona reunió. 20 metres, tirada neta.
L3(V-)
Tirem recte amunt per la placa (no anar a buscar la llastra de l’esquerra), anirem trobant molt bon cantell i de seguida la primera expansió, invisible des de la reunió.
Darrers metres del L4
Seguim en lleugera tendència a l’esquerra per després flanquejar a la dreta, buscant el terreny més noble. Uns metres més amunt trobarem la reunió. 40 metres, 4 expansions.
L4(V)
Aquesta tirada és la més delicada per la roca, que haurem de tractar amb delicadesa. Anirem enfilant-nos en diagonal a la dreta, per terreny poc definit fins arribar a una placa amb millor roca, que seguirem uns metres fins que trobem la reunió a mà esquerra. 45 metres, 6 expansions.
Inici del L5
L5(V)
Sens dubte el millor llarg de la via. Sortim en tendència a l’esquerra buscant el fil de l’esperó. La primera assegurança costa una mica de veure però la roca, de primera categoria, dóna prou confiança per avançar sense manies. Són cinquanta metres de placa que és va inclinant a mida que anem avançant, amb roca exel·lent. Si trobem massa distància entre assegurances sempre podrem col·locar un bon tricam o un friend mitjà o llaçar un merlet o… 50 metres, 5 expansions.
Agradable darrera tirada
L6(IV)
La darrera tirada segueix la tònica de l’anterior, essent un curt tràmit per arribar al cim. Un cop acabada el primer es pot despenjar i el segon pot fer-la en top-rope sense problemes. 25 metres, un parabolt.
Descens:
Rapelant per la mateixa via. 5 ràpels.
El que més m’ha agradat:
- Bonica cinquena tirada, ideal per practicar amb els tricams.
- Ombra als matins.
El que no m’ha agradat tant:
- Discontínua, amb roca discreta els quatre primers llargs.
- Les cabres que van fer baixar mitja paret… Un dia hi haurà una desgràcia.
16 Responses to “Los Mares del Sur al Pollegó Oest”
Deixa un comentari
Últims comentaris
 | Xavi Díez on Aresta Brucs de l’Agulla… |
 | Martí on Aresta Brucs de l’Agulla… |
 | Aresta Brucs de l… on Aresta Brucs de l’Agulla… |
 | Aleix Plana Miquel on Anglada-Cerdà a la Boleta… |
| Diedre Cade a l… on Diedre CADE a l’Agulla d… |
Quan hi vàreu anar? Nosaltres la vam fer el dimarts amb una calda insoportable. Enhorabona
Fa un parell de setmanes, no us van atacar les cabres?
No em vam trobar cap. Es que hi vam anar a la tarda amb molta calda. Però quan la vaig fer en solitari, un matí, just abans del desplom de la primera tirada va passar una cabra mentre començava la via i després al baixar una bamba la tenia uns metres més avall de on l’havia deixat.
Ah ja veig que el rumor és cert, ay ay ay que en forma és perillós.
Home, no sé… Que no us han agradat les cabres o que no us han agradat que passessin per allà en aquell precís moment que vosaltres pujàveu per allà, sense wambes és clar? Doncs jo les trobo precioses, ben adaptades al medi i ben eixerides, i un privilegi poder-les observar de ben aprop en el seu terreny. En no ser un factor aquest intrínsec a la via, potser seria més adequat recollir-lo en un apartat diferent del tipus “Altres aspectes a tenir en compte” o allà a continuació del recordatori sobre les regulacions per nidificació, més que res perquè ningú no tingui la temptació de culpabilitzar els hàbils ungulats saltimbanquis, que tot sigui dit no fan altra cosa que trescar amunt i avall per casa seva, lliures i poderosos…
Mira Jordi sense voler crear polemica, ” de casa seva ” res de res, son uns mou vinguts iguals que els escaladors i aquests “no fan altra cosa que trescar amunt i avall per casa seva”.
Mon pare, que hi trescava molts anys abans que jo no deixa de sorprendre’s cada cop que li explico que hi ha Capra pyrenaica a Montserrat. Parlo des de la més severa ignorància però diria que és un animaló introduït per l’home (com el conill a Austràlia
), sense cap predador natural que en reguli la població (intueixo sobre-població) i amb un impacte nefast sobre la muntanya, arrasant el sotabosc i afavorint una erosió del terreny amb alguns punts paradigmàtics dins el Serrat, com ara el camí de baixada per anar a buscar els ràpels del Serrat dels Monjos, primer castigats per l’incendi i ara per les cabres, que ho han convertit en un codolar terrós i absolutament descompost. La muntanya s’esmicola carena avall.
No homen no, no va anar així la cosa. No hi hauria d’haver cap polèmica un cop tinguem tots presents totes les dades, i ni és la meva intenció ni em sembla que tampoc ho és la del creador d’aquest espai intangible, ni ho deuria ser en cap moment la de l’equip d’experts que va decidir de procedir a alliberar-ne alguns exemplars el 1997. Resulta que aquests animalons són reintroduïts, això vol dir que aquest hàbitat ja els pertanyia fa com a mínim 40 000 anys, com indiquen les restes trobades en jaciments paleolítics i com bé indiquen també les pintures rupestres. En aquella època trescaven per casa seva, que no era altra que tota la Península Ibèrica, o almenys per tots els seus ambients rocallosos. La pressió humana les va anar fent retirar fins a quedar aïllades en diferents poblacions desconnectades entre elles. Més dades, per exemple, a la pàgina de la Institució Catalana d’Història Natural, filial de l’IEC. Nosaltres els homínids enfiladissos hi hem arribat no fa encara un centenar d’anys, quan encara no hi havia wambes… Elles no han fet altra cosa que retornar a casa seva, com fan els fills pròdigs… Només necessiten d’un xic de comprensió per a viure-hi lliures i felices.
http://ichn.iec.cat/bages/roques/Imatges%20grans/cabra1.htm
El lobo tambien estaba,¿porque no lo reintroducen? seria mas polemico no?
Ep Eduard, com comenta el Mingo, nosaltres hi vàrem anar aquest dimarts tarda i m’esperava més d’aquesta via, molta herba i roca trencada, trams delicats…sort que l’esperó per on van els dos darrers llargs val molt la pena.
El cinquè llarg és l’estrella però cal anar-hi molt mentalitzat i al començament la roca no hi és tan bona, sobretot abans de xapar la primera assegurança.
Sobre les cabres, doncs que hem d’aprendre a conviure no? jo ja mai deixo les sabatilles soltes a peu de via sinó dins la motxilla, sembla que les llepen al trobar-hi restes de sal i clar pots no trobar-les oi Mingo?
com som no? aprofitem qualsevol espai per discutir… els animal sens haurien de cardar fora a coces. però no de Montserrat, no! del planeta sencer… dubto molt que qui comença el fil, tingues cap desig de polemitzar respecte les cabres, diria que es limita a descriure la seva experiència. Va no siguem llepafils. No se pas que deu pensar la “puta” cabra, però segur que s’en riu de nosaltres per tota la parefernalia que necesitem per trescar… però elles no tenen decarton!!!
salut i alegria.
Ostia no entenc res, però si jo no m’he queixat de si hi ha cabres o no. NI de si són autòctones o introduïdes.
Les doctes paraules d’en Jordi Lalueza, ens han explicat la historia de les cabres, pero el que no ha explicat en Eduard es que avui es amb nosaltres per centimetres, tots haviem sentit llegendes urbanes sobre accidents provocats per cabres a Montserrat, ara ja no es cap llegenda urbana, el dia 2 d’octubre mentre estaven plegant les cordes, les cabres van fer caure un seguit de pedres, una d’elles com un microones i que va anar a parar entre dos companys, un d’ells va quedar ferida en una ma (hi ha parte d’accident a la FEEC).
Aquesta vegada hem estat de sort!, fins quan?
Les cabres tambe mantenen el sotabosc net i eviten incendis. Pero quan el bosc encara no ha tingut temps de creixer despres d’un incendi i no para de passar gent i les cabres es mengen els brots costa molt mes que es regeneri, pero la natura tambe te aixo previst, no li ve d’un parell de segles. I erosio a les canals en produim molta mes nosaltres.
I si que poden tirar pedres, es perillos quan hi ha molta pedra solta. Pero es el lloc el que es perillos, ens hem d’acostumar a dur el casc posat tambe a les aproximacions.
I parlant de parts del animal, veig que comencen a apareixer els pota de cabra a les resenyes!
No entenc com no pengen (les potes de cabra) dels boudriers de tots els que escalen a Montserrat. Fantàstics per protegir plaques, molts cops substituint els pitons falcats!!
Havia utiltzat bastant fa molts anys els pota de cabra d’un amic, pensava que havien desaparescut de les botigues per culpa dels friends. Pero fa poc em vaig fer amb 4 a monistrol, son una meravella a conglomerat i calcari.
Entren on un friend no queda be, s’aguanten a racons abonyegats per dintre, a fisures horitzontals sense fer palanca com els friends i especialment als foradets de codols que trobes a les plaques llises de montserrat. Nomes has de vigilar a fisures verticals, acaben sortint, pero per protegir el pas ja compleixen.
I amb habilitat i una mica mes de paciencia, on entra un friend entra un tricam. El friend es mes rapid de posar i treure, aixo si.
I pel preu d’un friend tens 4 tricam, que complementen o dupliquen tots els friends petits i mitjans. Molta gent pensa que son nomes per artifial i no es cert, donen molt de joc.
Si a una via llarga no calen (teoricament) empotradors potser deixo a casa els friends i els tascons, pero mai els pota de cabra!
LA CABRA, LA CABRA LA P… DE LA CABRA…
Amb tots els respectes: Jordi Lalueza, la introducció de la cabra a Montserrat ha estat una autèntica irresponsabilitat. Montserrat és actualment (per desgràcia) un parc urbà on no hi tenen cabuda animals perillosos per les persones… Fa 40.000 anys hi havia cabres, si, però també óssos, lleons i potser tigres de dents de sabre… Si les cabres fan mal algú el responsable legal en serà el Patronat (que paguem entre tots, per desgràcia, pq és privat…) hi les indemnitzacions poden ser milionàries.
I en quan a “jo_mateix” val a dir que fer despareixer el sotabosc (és el que fan les cabres) és molt perillós pels incendis: el sotabosc manté la humitat i EVITA els incendis. En desparèixer el sotabosc també poden desaparèixer moltes espècies de fauna i flora autòctona que hi habiten: ocells, petits rosegadors, mamífers com el senglar que no trobarà amagatalls… La gran riquesa de Montserrat és la bio-diversitat del bosc mediterrani, que és també la seva protecció (està ple de punxes que el protegeixen de NOSALTRES, escaladors i excursionistes). Les cabres estan despullant aquest bosc… Als anys 90 calia anar als llocs ferestegs de Montserrat amb estisores de podar (fins hi tot després dels incendis), avui en dia arribes al peu de moltes vies i puges les canals com al passadís de casa. Per altre part el sotabosc EVITA l’erosió i manté el sol on es poden desenvolupar la majoria de plantes.
Ara mateix la cabra és una espècie invasora: molt bonica a les postals però que genera (i generarà) molts problemes. Hi ha informacions que ja situen el llop al Berguedà… Quan trigarà arribar a Ca la Montse? I si tenim una epidèmia que afectí a l’oví a Montserrat (com ja va passar als port), què passarà amb una població aïllada i en un espai super poblat? Al final caldrà enviar caçadors a controlar les cabres a trets (ja passa amb el senglar) i total per a què? Per quatre fotos al calendari del patronat de la muntanya?
Tot plegat em sembla un error per manca de planificació i una irresponsabilitat, les cabres no tenen cabuda… Si no han pogut mantenir-se a Montserrat els últims 500 anys serà per alguna cosa, la natura és molt més sàvia que els “experts”…
Koki